Negre sobre gris / de Miquel Estapé i Jorba

Històries per entretenir, per llegir com aperitiu o, si voleu, per fer el ressopó. Són com la vida que va del negre al gris i a l’inrevés. Algunes descriuen personatges de l’altre cantó, del cantó que ens han ensenyat que sempre perd; altres són de cerca i encaix. Tots els personatges són intel•ligents i adaptatius, perquè sí no ho fossin no es podria entendre que visquin com ho fan. Hi ha sicaris que ho són perquè la vida els ha fet així. Hi ha oportunistes que s’ajusten com un mitjó a allò que la vida els posa al davant. Hi ha petites llavors que descriuen emocions. Hi ha qui vol la redempció, no pas davant dels homes, davant un déu en què encara creu.
No pretenc justificar-los. És tan senzill, com explicar que al costat fosc també hi ha regles de joc. El costat fosc està ple de personatges amb una filosofia de vida fonamentada en l’adaptació al medi en què viuen. Són històries per passar d’un pessimisme divertit a un oportunisme moderat. Negre sobre gris. Tot és qüestió de matisos.
La felicitat, per a l’autor, és gaudir dels bons moments per acarar els dolents amb la ironia necessària per seguir endavant. Viure és tenir ganes de fer-ho, de no recordar gaire un passat que genera estats depressius o de no somiar sovint en un futur que provoca moments d’ansietat. Quan tot s’acabi ja haurem fet tard. Com ens diria Manuel de Pedrolo: “ L’últim capítol de la nostra vida l’escriuran els altres”.